MIRO, Joan

MIRÓ I FERRÀ, Joan (Barcelona, 1893 – Palma de Mallorca, 1983).

Miró va ser una de les grans figures de l’art del segle XX a nivell internacional, i va desenvolupar un personal llenguatge proper al surrealisme que va influir poderosament tant en els seus contemporanis com en les generacions següents.

Es va formar a Barcelona, ​​primer a l’Escola de la Llotja i posteriorment a l’Acadèmia Galí, d’esperit més renovador. En aquesta escola i al Cercle Artístic de Sant Lluc, també a Barcelona, ​​el jove Miró coneixerà a alguns dels seus grans amics, com el crític Sebastià Gasch, el poeta J.V. Foix, el pintor Josep Llorens Artigas o el promotor artístic Joan Prats.

Així, des dels seus anys de formació es va relacionar directament amb els cercles més avantguardistes de Barcelona, ​​i ja en la primerenca data de 1918 realitza la seva primera exposició, a les Galeries Dalmau de Barcelona.

El 1920 es trasllada a París i es troba amb Picasso, Raynal, Max Jacob, Tzara i els dadaistes. Aquests serien els anys crucials de la seva carrera artística, en els quals Miró descobrirà el seu llenguatge personal. A París va fer amistat amb André Masson, al voltant de qui s’agrupava el denominat grup de la Rue Blomet, futur nucli del surrealisme.

D’aquesta manera, i sota la influència dels poetes i pintors surrealistes, amb els qui compartia molts dels seus plantejaments teòrics, va madurant el seu estil; tracta de traslladar al visual la poesia surrealista, basat en la memòria, la fantasia i l’irracional. Des d’aquest moment el seu estil inicia una evolució que el porta a obres més etèries, en què les formes i les figures orgàniques es redueixen a punts, línies i taques de color abstractes.

En 1924 signa el primer manifest surrealista, encara que l’evolució de la seva obra, massa complexa, no permet adscriure a cap ortodòxia determinada.

La seva tercera exposició a París, el 1928, suposa el seu primer gran triomf: el Museu d’Art Modern de Nova York adquireix dues obres seves. A partir dels anys trenta Miró es consagra com una de les figures més destacades del panorama artístic internacional, així com un dels creadors clau del segle XX.

Precisament en aquest moment l’artista, inconformista per naturalesa, entra en una fase que va denominar d ‘ “assassinat de la pintura”, en què renuncia voluntàriament a ser pintor i experimenta amb altres mitjans, com el collage, el dibuix sobre papers de diferents textures o la construcció de “objectes” amb elements trobats, el seu primer acostament a l’escultura.

I encara que aviat va reprendre la pràctica de la pintura, Miró ja mai abandonarà el seu desig d’experimentació amb tot tipus de materials i tècniques, entre elles la ceràmica, el bronze, la pedra, les tècniques gràfiques i fins i tot, des de 1970, el tapís.

Torna a Espanya en 1941, i aquest mateix any el Museu d’Art Modern de Nova York li dedica una retrospectiva que suposarà la seva definitiva consagració internacional. Durant la dècada dels cinquanta va experimentar amb altres mitjans artístics, com el gravat, la litografia i la ceràmica.

Des de 1956 i fins a la seva mort, el 1983, resideix a Palma de Mallorca en una mena d’exili interior, mentre creix la seva fama internacional.

Al llarg de la seva vida va rebre nombrosos premis, com els següents:

– Grans Premis de la Biennal de Venècia de 1954.

– Fundació Guggenheim el 1959.

– Carnegie de Pintura a 1966.

– Medalles d’Or de la Generalitat de Catalunya (1978).

– Les Belles Arts (1980).

– Va ser nomenat doctor honoris causa per les universitats de Harvard i Barcelona.

En l’actualitat la seva producció pot contemplar a la Fundació Joan Miró de Barcelona, ​​inaugurada el 1975, així com en els principals museus d’art contemporani de tot el món, com el Thyssen-Bornemisza, el MoMA de Nova York, el Museu Reina Sofia de Madrid, la National Gallery de Washington, el MNAM de París o l’Albright-Knox Art Gallery de Buffalo (USA).