VALDÉS, Manolo

VALDÉS BLASCO, Manolo (Valencia 1942)

Pintor i escultor espanyol va cursar el batxillerat al col·legi dels dominics de la seva ciutat natal. El 1957, un cop finalitzats aquests estudis, va ingressar a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles. La formació excessivament acadèmica que allà s’impartia no va haver de satisfer-li massa ja que, només dos anys més tard, va abandonar aquesta institució per dedicar-se completament a la pintura.

Ja en els primers treballs executats al poc de deixar l’Escola (formalment deutors d’un agonitzant expressionisme abstracte), el jove Valdés va demostrar una capacitat creadora i una habilitat tecnicoformal fora de l’habitual. El 1962 va presentar un conjunt d’obres en aquest estil a la Galeria Nebli de Madrid, en la qual va suposar la seva primera exposició individual.

Així mateix, a principis dels anys seixanta, Valdés, juntament amb els artistes Gorris, Juan Antonio Toledo i Rafael Solbes, entre d’altres, i l’historiador de l’art Tomàs Llorens, va constituir el grup Estampa Popular de València.

En un moment en què el país, encara que de manera tímida, s’obria a l’economia de mercat, el citat grup va advocar per redefinir el paper de l’art i de l’artista en el marc d’aquesta Espanya en ple procés de transformació. Per a ells, les noves expressions artístiques, a més de fer-se ressò d’aquesta naixent situació socioeconòmica, havien de prendre en consideració el llenguatge i els recursos visuals procedents dels mitjans de comunicació de masses.

L’Equip Crònica:

El 1964 Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo es van escindir d’Estampa Popular i van formar l’Equip Crònica. Un any després Toledo abandonaria el projecte i aquest quedaria, fins a la mort de Solbes, el 1981, en mans dels dos primers. L’Equip Crònica, influït pels debats generats en el si d’Estampa Popular, va sorgir com una crítica a l’individualisme i la imatge romàntica de l’artista geni. D’aquí la idea de dissoldre la personalitat dels artistes sota un nom col·lectiu i, alhora, anònim.

Encara que ja des de les primeres exposicions no van faltar veus suspicaços que posaven en dubte aquesta forma col·lectiva de treball (es deia que dins del grup Solbes era qui pensava i Valdés qui pintava), la veritat va ser que mentre va durar el seu camí, tots dos van conceptualitzar i van pintar per igual. Valeriano Bozal, especialista tant de l’Equip Crònica com de Manolo Valdés, així ho corroboraria: “… El seu treball era col·lectiu en tots els aspectes, tots dos participaven en el debat i en la realització de les obres en peu d’igualtat, i aquesta va ser precisament una de les raons per les que el seu llenguatge va adquirir singular fortuna … “.

Des del primer moment, i en un sentit semblant al formulat pel “pop art anglès i nord-americà”, l’Equip Crònica va considerar que les imatges, ja provinents de l’alta cultura ja de la cultura de masses, eren essencialment un vehicle comunicatiu. Per a tots dos artistes, una imatge procedent del cinema, el “còmic” o les revistes il·lustrades tenia idèntic valor que una reproducció gràfica d’una pintura de Velázquez, de Van Gogh o de Picasso.

Aquesta concepció no categòrica de la imatge visual serà la que, en última instància, els permetrà descontextualitzar i combinar antitèticament diferents representacions, generant d’aquesta manera significats diferents dels que tenien originàriament i per separat.

Aquest maridatge compositiu, lluny de ser un atractiu joc visual, serà l’estratègia a través de la qual l’Equip Crònica projectarà la seva mirada irònica, quan no crítica, sobre la realitat de l’època. No obstant això, aquest “realisme crític” amb que han definit la seva obra alguns estudiosos no serà el seu únic camp d’interès: en sèries com Autòpsia d’un Ofici (1969-1970), La Subversió dels Signes (1974), El Billar (1977 ) o Crònica de la Transició (1981-1982) revisaran i reinterpretaran els estatuts de la pròpia tradició pictòrica.